On the occasion of the visit in Barcelona of Kenyan author Ngugi wa Thiong’o (sponsored by the Catalan PEN, the CCCB,  Raig Verd and De Bolsillo publishers and Casa Africa), a seminar was held on May 11, at the Barcelona Centre for Contemporary Culture, for a select audience of specialists in African and postcolonial studies, writers and linguists. In the session which revolved around the relationship between cultural freedoms, decolonization and indigenous languages, one of the interlocutors of Thiong’o was Alícia Fuentes-Calle, Director of Linguapax. Here is her summary of the seminar:

 

Tenir coses a dir. Poder dir-les.

Totes les llengües poden expressar-nos. La jerarquització, el poder desigual, no és una condició natural de les llengües. Totes les llengües poden per fer sintonitzar els humans amb els entorns que habiten.

Aquest esperit discursiu és possible, sobretot, des de Ngũgĩ wa Thiong’o. Ens ha anat arribant al llarg dels anys en formes diferents (discursos, manifestos, organitzacions, campanyes) a través dels seus múltiples hereus i missatgers, amb el to més o menys inert de la correcció política o de la vehemència més creativa.

Wa Thiong’o va visitar Barcelona els passats 10 i 11 maig. Va oferir una conferència massiva a l’auditori del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona dimecres i un seminari sobre llengües i literatures, més reduït, dijous.

Durant el seminari wa Thiong’o es va posar, generosament, a disposició dels comentaris i preguntes que, alternativament, li vam plantejar Simona Skrabec (PEN Català) i jo mateixa des de Linguapax. L’autor kenyà va filtrar cada intervenció amb la seva mirada sobre la desigualtat de poder imposada entre les llengües i cultures, una perspectiva ben coneguda pel públic que el segueix des de fa dècades. Una mirada que també ha vist el centre fosc d’una paradoxa. Com subratllaria Carles Torner, director de PEN International, al final del seminari, la defensa de la seva llengua, el kikuiu, ha portat el seu nom a cada racó del món i ha fet celebrar la seva paraula en els centres (oficials) del coneixement. Tanmateix, resident als EUA des de fa anys, aquesta mateixa defensa l’ha expulsat de casa seva, d’allà on va rebre la seva llengua.

Wa Thiong’o ens proposava desplaçar el centre (Moving the Centre) en els assajos que van seguir Decolonising the mind (totes dues obres traduïdes avui al català per Raig Verd). A finals del segle XX el nostre vocabulari vacil·lava entre globalització, mundialització, glocalització i tot de paraules noves per recollir un punt de vista inèdit, la diversitat humana es feia visible de cop i alhora (una versió inesperada de l’Aleph de Borges) i la distància no era viscuda com ho havia estat fins llavors. Ser més a prop o més lluny d’un lloc començava a dependre ja no de la distància física sinó del punt de la xarxa on s’estava connectat. L’èpica del centre canviava de to.

Mirant-nos el món des de la segona dècada del segle XXI, sabem que el centre, des del vocabulari de Thiong’o, es distribueix en centres múltiples i no tots situats a l’Occident tradicional. Tampoc l’anglès és ni serà el que era, ja que el món de les llengües franques s’està movent cap a geografies i tecnologies de la relació inesperades fa un temps. Per desmuntar més il·lusions òptiques, Thiong’o ens insisteix en contra d’una percepció encara vigent: “your (small) language is not the Lowlands of an English (language) Heaven” (la teva llengua petita/ subordinada no són les terres baixes d’un Cel en anglès).

Totes les llengües poden expressar-nos. I totes les llengües són contemporànies.

Des de Linguapax, una entitat que, com moltes altres d’afins és deutora de l’esperit de Thiong’o, vam recordar les paraules d’un altre activista, el sud-africà Neville Alexander, membre eminent de la xarxa fins a la seva mort en 2012. Alexander insistia en la necessitat no tant de protegir oficialment com més llengües millor, sinó de garantir espais de comunicació entre les diverses llengües, promoure el que ell anomenava l’”habitus multilingüe”. El que el propi Ngugi considera l’oxigen de les cultures. La promoció d’ecosistemes multilingües per garantir la diversitat lingüística. Al capdavall, és gràcies a la llum de les llengües dels altres que som capaços de veure la forma de les nostres llengües.

Vam conversar sobre les llengües arribades a les ciutats, entre elles, desenes de llengües africanes, com donar-hi veu més enllà de documentar-les i exhibir-les; com avançar en la descolonització de l’Acadèmia, una qüestió central en el llegat de Thiong’o i que va donant, no sabem encara si de manera sostinguda, alguns episodis d’èxit (doctorats i tesis fets íntegrament en isiXhosa a Sud-àfrica, o en hawaià als EUA, per exemple). Descolonitzar alhora el currículum és el repte central.

S’ha parlat molt sobre la invenció d’Àfrica i de les llengües africanes. I amb aquest motiu en ment, vam apuntar el que en algun lloc wa Thiong’o anomena “el dret a dir el món”. Si podríem esperar una generació de lingüistes africans que a més de fer lingüística des del seu propi concepte i experiència de les llengües, arribessin a concebre mapes alternatius de la diversitat cultural i lingüística del món.

Els drets lingüístics — que ell va apadrinar durant el llançament de la Declaració a Barcelona el 1996—responen al capdavall a una idea ben senzilla: Tenir coses a dir i poder dir-les. Per tenir coses a dir, i fent servir les seves paraules durant el seminari, assegura’t de tenir una base ferma: secure the base. En termes postcolonials: descolonitzar la ment i pensar des dels propis termes. Per poder dir-les, trobar el lloc i la xarxa, donar poder a cada indret del mapa, desplaçar el centre. Exemple: no traduir radialment, sinó en xarxa, entre llengües petites. L’autor va destacar la feina que duu a terme el col·lectiu africà Jalada, d’impuls de les llengües a través de manifestacions artístiques i de traduccions d’obres entre llengües del continent, com ara del seu conte La revolució d’anar drets, que ha passat del kikuiu a altres 55 llengües.

L’harmonia ambiental era tal que ens va convidar a plantejar també preguntes incòmodes: I like hostile questions, because they clarify what the problem is. Ningú no va agafar-li el guant.

Alícia Fuentes-Calle