Notes. Llengües i estatus, l’oficialitat importa?

Notes

Simposi internacional Linguapax, Llengües i estatus. L’oficialitat importa?

pantallaEls propassats 24 i 25 de novembre Linguapax va celebrar a l’EAPC el simposi internacional Llengües i estatus, l’oficialitat importa? La trobada va comptar amb la participació de ponents de set països i l’assistència d’un públic nombrós i divers provinent tant de l’esfera de les polítiques públiques com de la (socio)lingüística acadèmica i activista.

Linguapax, entitat que treballa per a la preservació i promoció de la diversitat lingüística en l’àmbit internacional, explora com la diversitat lingüística incideix en diferents àmbits de la vida social, cultural i política. El simposi s’ha centrat en un aspecte específic d’aquest ventall: la regulació del fet lingüístic i el desplegament de polítiques adreçades a salvaguardar o promoure l’ús de les llengües en diferents àmbits.

Com avançàvem en la presentació de les sessions, el concepte d’oficialitat és el més àmpliament utilitzat pels textos constitucionals i legals a l’hora de regular l’estatus de les llengües. Aquest concepte, però, dèiem, ni és interpretat de manera única ni és l’única fórmula que els països fan servir per a consignar l’estatus jurídic de les llengües presents en el seu territori. La interpretació i efectes del concepte ‘oficialitat’ varia en funció de les coordenades juridicopolítiques de cada cas i, en darrer terme, de les ideologies lingüístiques que hi fan de substrat.

En aquest sentit, podríem dir, l’oficialitat importa però no sempre en el mateix sentit ni per les mateixes raons, com les diverses contribucions al llarg del congrés va fer palès.

El director de l’EAPC va donar la benvinguda als assistents invocant la idea que diversitat lingüística no és un problema, sinó una solució. Concepte amb ressonàncies històriques per a Linguapax  – i el seu mandat fundacional d’activar la relació entre diversitat lingüística i pau, també subratllat per la presidenta de l’entitat- .161125_roundatable2

La diversitat lingüística, com a manifestació de la diversificació permanent de tota forma natural i cultural, és, naturalment, un fet, una dada, no una valoració. I el multilingüisme, la condició autòctona, tradicional, de moltes àrees del planeta.

Cada territori genera una relació entre els parlants i les seves llengües, una relació de forces particular entre regulació jurídica, vida lingüística i cultural de les comunitats, i ideologies lingüístiques. Aquesta variació fa que la comparabilitat perfecta – entre països, regions, constitucions- sigui sempre, en certa mesura, impossible. Al llarg de les sessions vam poder observar, gràcies a diversos exemples, en quin sentit es manifestava aquest fet.

Matthias Brenzinger, director del CALDI (Centre per a la Diversitat Lingüística d’Àfrica), destaca el fet que la múltiple oficialitat consagrada per la constitució sud-africana postapartheid (11 llengües oficials), resulta molt menys operativa del que pot semblar per a la protecció i vitalitat de la diversitat local. L’autor apel·la, com a clau per a la viabilitat de la diversitat lingüística sud-africana, a la promoció del multilingüisme com a part d’una estratègia que faci de contrahegemonia a l’avanç de l’anglès (actualment declarat llengua de l’ensenyament superior en detriment de l’afrikaans). En un país on la majoria de la població parla llengües que no són les 11 llengües oficials, el mecanisme constitucional ha produït, paradoxalment, l’efecte de facilitar l’expansió de l’anglès en la vida diària, i oficiosa, del país. Xavier Vila, relator de la ponència, observava que a Sud-àfrica, podríem dir, el multilingüisme està lligat a l’època colonial (i els seus bantustans), i l’anglès, a l’època postcolonial (contemporània). En rigor, la preservació i continuació de la diversitat lingüística de Sud-àfrica, defensa Brenzinger, rau en darrer terme en l’esfera de les ideologies i les actituds lingüístiques, en la promoció de l’”habitus multilingüe” (promogut incansablement per l’activista sud-africà Neville Alexander).

wp_20161124_004La Constitució de Malta de 1964 declarava el maltès com a llengua nacional, i maltès i anglès com a llengües oficials (reafirmat a la Constitució de 1974). La Llei de Reconeixement de la llengua de signes maltesa hi afegeix, en 2016, aquesta tercera llengua oficial. La consideració de ‘nacional’, però, es limita a un reconeixement que no comporta necessàriament efectes jurídics, com subratlla Eva Pons. El maltès representa, per al 68% de població, la marca fonamental de la identitat maltesa. La condició de bilingüisme maltès-anglès, però,també se’n considera un factor definidor, fins al punt que l’unilingüisme estricte troba molts pocs adeptes. Val a dir que, en la pràctica, els textos i la documentació oficials són escrits en anglès i després (“pobrament”) traduïts al maltès, afirma el Prof. Albert Borg, de la University of Malta. La tensió, per tant, entre la situació de facto i de jure del maltès com a llengua nacional deixa la llengua en una situació cada cop més precària atesa la seva coexistència amb la llengua internacional.

Eslovènia ens oferia un cas de clara defensa de la rellevància de la declaració d’oficialitat que anava de la mà de la constitució de l’Estat eslovè. La declaració d’aquest estatus, afirma la Prof. Albina Nećak-Lük, no només obre la porta a tot un règim de planificació, sinó que sobretot influeix en les actituds lingüístiques dels parlants. Atorga, a més, les garanties necessàries pera fer front a la competència amb les llengües de comunicació més àmplia. En la seva opinió, dos moments van ser crítics en l’acumulació de prestigi per part de l’eslovè: la traducció de la Bíblia en aquesta llengua en el segle XVI i, més recentment, la versió eslovena del sistema operatiu Windows. L’eslovè, ja oficial en l’antiga Iugoslàvia, reforça així el seu estatus territorial en tant que llengua històrica. El relator, Pere Comellas, incideix en el fet que l’estat-nació no pot ser la solució per a cadascuna de les llengües del planeta. L’associació llengua/estat-nació és una noció pròpia de les ideologies lingüístiques europees.

La constitució de Finlàndia consagra dues llengües nacionals, el finès i el suec. Markku Suksi descriu com l’estat finès es va originar en unes circumstàncies que van determinar l’actual estatus de les llengües al marge del principi nacionalista clàssic de tall europeu ‘un poble, un estat, una llengua’. Dues llengües nacionals i una part del territori amb règim monolingüe (suec) oficial: les illes Åland, l’únic reducte d’oficialitat estricta, subratlla la relatora de la sessió, Eva Pons. A la pràctica, en qualsevol cas, la llengua més usada és el finès, malgrat la possible territorialitat de facto del suec on aquest sigui majoritari. Des de la seva fundació com a estat independent, la Constitució de Finlàndia va garantir els drets d’altres llengües no majoritàries presents al territori (sami, romaní, llengües de signes).

Amb Suïssa visitàvem un exemple clàssic de la literatura sobre l’articulació plurilingüe dels estats. Nicolas Schmitt ens va recordar el principi territorial que governa la confederació: quatre llengües de base – alemany(suís) (parlat pel 64%), francès (22%), italià (8%) i romanx (0,5%)-  més un 8,9% de suïssos que parla altres llengües. Si les versions d’una llei en les tres llengües oficials difereixen, és competència del jutge triar quina d’elles reflecteix més bé la voluntat del legislador, ja que en el sistema suís cap llengua no té precedència sobre les altres. Pel que fa als parlants de romanx, poden fer servir la seva llengua en els seus tractes oficials amb l’administració federal. És a dir, a escala federal, el romanx (una llengua exclusivament suïssa) és semioficial. Schmitt vol desfer algun mite encara latent sobre el multilingüisme del poble suís. En realitat, insisteix l’autor, ens trobem amb quatre comunitats lingüístiques homogènies, amb certes dificultats per comunicar-se entre elles i amb molt poc interès per la cultura del veí. En qualsevol cas, com havia fet Suksi, el ponent apunta que Suïssa tampoc no il·lustra el principi clàssic ‘una llengua- una nació- un estat’, ja que l’alemany (suís), llengua majoritària, no era l’única llengua nacional de partida.

Avui dia, el guaraní és l’única llengua ameríndia parlada per una població criolla (nascuda a Amèrica llatina i descendent d’europeus) majoritària. El castellà, ens relata el Dr. Verón, es va començar a estendre per Paraguai durant les primeres dècades del s.XX. Això no obstant, l’Estat independent (1811) va assumir d’entrada el guaraní com a llengua única de l’administració i del sistema educatiu. Només un any després el castellà (parlat pel 5% de la població) va ser imposat a les escoles excloent-hi el guaraní. Tot i que aquesta imposició ha estat la constant durant els dos darrers segles, el guaraní i les altres llengües autòctones han anat resistint per vies diverses. Avui la població criolla majoritària és bilingüe guaraní-castellà (en 2002: el 90% parlava guaraní, el 70% parlava castellà). Des de la Constitució de 1992, el guaraní i el castellà són oficials i des de 2010, el país compta amb un instrument que desenvolupa el mandat constitucional: la Llei de Llengües (font de polítiques i d’institucions per a la promoció del guaraní, com ara l’Acadèmia de la Llengua guaraní). Tot i la situació favorable sobre el paper i la llei, un cop més ens trobem amb els obstacles de les ideologies lingüístiques arrelades en l’imaginari dels parlants. El castellà, tot i ser minoritari continua sent « majoritzat », subratlla Verón, a través d’una llarga tradició d’asimetria i diglòssia que fa que els poders de l’Estat i bona part de l’esfera pública funcionin en la pràctica en castellà (gairebé de manera exclusiva, afirma l’autor). Garantir als pobles indígenes el dret a viure en la seva llengua implica, veiem un cop més, mobilitzar l’entorn cultural en el seu conjunt, més enllà de l’estricta arquitectura normativa.

Índia ens ofereix un exemple de multilingüisme autòcton propi de moltes societats del món, en particular a Àfrica i Àsia (fins a cert punt podríem afirmar que, en origen o en algun moment de la història, la majoria de les regions del planeta ha generat multilingüisme autòcton). Aquest rerefons implica el contrast (i les seves conseqüències pràctiques) entre unes actituds lingüístiques pròpies d’un multilingüisme tradicional i en bona mesura distribuït per àmbits d’ús (allunyat de l’ideal de “completesa” de la llengua propi de les ideologies lingüístiques europees), i el desplegament constitucional i legal de les llengües del país:22 llengües constitucionals (els 29 estats poden decidir sobre quines són les llengües oficials, que alhora poden ser diferents de les constitucionals). “L’Índia ha estat generosa i dóna exemple de llibertat per als territoris a l’hora de 161125_gdevy_llibredecidir sobre el règim lingüístic”, apuntava el relator general de les sessions – probablement atès els substrat de multilingüisme autòcton que apuntàvem. Elvira Riera, per la seva banda, subratllava que cal la voluntat de les comunitats per mantenir les llengües. I Devy: “l’anglès no és una opció lingüística, sinó una condició econòmica”. Les llengües no sempre són (només) llengües, ni podem decidir clarament on comencen i on acaben.

Si tornem ara a Suïssa per un moment, recordem Schmitt afirmant que, per descomptat, l’estatus d’oficialitat importa però que, al capdavall, no té gaire importància sense una política lingüística que el faci operatiu. El reconeixement primer de tres llengües (1848) i després de quatre (1938) va contribuir de manera decisiva a la pau i prosperitat del país, certament. A diferència d’altres països com ara Canadà, Ucraïna o Espanya, Suïssa no ha vist mai cap moviment de secessió en el seu territori. Les noves tendències de la societat i la cultura, però, han generat segons el ponent un canvi de paradigma del mer reconeixement “estàtic” de la llengua a un enfocament més “dinàmic” del multilingüisme que també té en ment les llengües arribades al territori suís. En aquest context, conclou, el nucli del problema actualment rau en com articular el principi de territorialitat i la llibertat lingüística. Gràcies al principi de territorialitat podem preservar una llengua que, d’una altra manera, es veuria clarament amenaçada: el romanx (encara que la majoria de gent concernida no la parli). Per altra banda, aplicar el principi de llibertat de llengua pot provocar processos de substitució (del romanx a l’alemany, per exemple).

En qualsevol cas, cal evitar la impressió que el mapa del món i de les cultures humanes i els seus agents es deixa dibuixar fàcilment com una mera juxtaposició d’estats – per més operatius que aquests puguin ser per administrar comunitats i identitats -. Precisament és aquest mapa mental del món el que ha representat sovint un obstacle per pensar (no només en termes de diversitat creativa, sinó en termes d’adequació) la diversitat lingüística de l’espècie humana. L’esquema intergovernamental dels organismes internacionals concernits i la seva inoperància -quan no oberta reticència- en la defensa de la diversitat lingüística mundial en donen testimoni.

En aquesta línia, Ganesh Devy ens va oferir no només la visió d’un ambaixador del seu lloc d’origen (la República de l’Índia), encàrrec formal dels organitzadors, sinó, d’acord amb l’esperit tàcit de Linguapax (i amb risc de ser acusats de cosmopolitisme) una perspectiva global del destí de les llengües que, per força, ha d’obviar delimitacions territorials clàssiques– no pensem només en les llengües de les comunitats nòmades (amb què l’autor ha treballat extensament), sinó que ens cal afegir aquí la vida lingüística que circula online o les concentracions de diversitat migrant en cada cop més territoris del planeta. En els seus propis termes, it would be ambitious to hoe that this task[garantir la preservació i vitalitat de les llengües del món]can be achieved even in a small degree by merely placing the onus and the responsibility on the State parties. The mission will have to be carried out, through the agency of the nation-states, and independent of it, through a large number of civil society actors –universities, literary and linguistic academies, good-will societies and associations, non-governmental organizations, individual scholars, researchers and activists.

Aquest text no ha pretès ser exhaustiu en el relat de les sessions del simposi, ni presentar valoracions o conclusions de conjunt. Planteja, simplement, una impressió general sobre la diversitat de perspectives que van ser-hi presents. Les ponències (Sud-àfrica, Malta, Índia, Finlàndia, Eslovènia, Paraguai, Suïssa) seran publicades, en forma d’article, en un número monogràfic de la revista Llengua i Dret que apareixerà el proper mes de juny.

Alícia Fuentes-Calle – Linguapax

 

Trobareu tots els vídeos del simposi a: http://eapc.gencat.cat/ca/biblioteca/documents-de-jornades-de-leapc/catala/llenguees-i-estatus.-loficialitat-importa/#

 

 

Share