1. Sobre la política lingüística

La política lingüística està feta de tots aquells instruments que un grup lingüístic dissenya i aplica per tal de gestionar la diversitat lingüística. No obstant això, qualsevol tipus de política lingüística implica haver de fer una tria entre diverses opcions, algunes de les quals pot no satisfer una part de la població. El diàleg, la flexibilitat i la capacitat d'interacció són per tant fonamentals.

La política lingüística és un procés continu que ha de basar-se en el consens i en la interacció entre les parts involucrades en el procés.

Tres dominis es troben a la base de la majoria dels processos de política lingüística:

· La transmissió intergeneracional de la llengua (reproducció lingüística)

· L'educació (producció lingüística)

· El valor econòmic afegit de la llengua (ús lingüístic)

Aquests tres punts estan íntimament relacionats sempre que existeixi un necessari i ampli ventall d'eines lingüístiques que incentivin l'aprenentatge de les llengües, l'ús social de la llengua i la millora del desevolupament econòmic del grup lingüístic.

Per incrementar el nombre de processos amb èxit , és necessari millorar la formació de professionals altament qualificats de la política lingüística.

Finalment, el conjunt dels processos han de ser avaluats d'acord amb estimacions de costos per tal de saber quins recursos econòmics, humans i tècnics són necessaris i quins en poden ser els costos socials. La política lingüística ha de ser igualment avaluada en relació a citeris de cost-efectivitat per tal de racionalitzar i fer el millor ús dels possibles recursos disponibles.

2. Punts generals, temes i fets relacionats íntimament amb la política lingüística

Hi ha una preocupació creixent sobre la importància de la política lingüística i de la diversidad lingüística al si de les grans organitzacions internacionals.

S'hauria de posar més atenció a la història política dels grups lingüístics ja que aquesta juga un paper molt significatiu en les interaccions entre grups lingüístics, especialment en contextos socials, econòmics i polítics post-colonials.

Hi ha el sentiment molt estès que existeix una pressió internacional encoberta sobre els anomenats països en transició de l'Europa central i de l'est. El mateix es pot aplicar a països d'Àfrica, Àsia i Amèrica central i del sud. Això porta a qüestionar l'aplicabilitat d'estàndards uniformes i universals de política lingüística, així com a la necessitat de categoritzar els processos de política lingüística arreu del món per tal de fer-los més efectius.

A més, existeix igualment un debat en relació als drets lingüístics, per tal com els drets impliquen també deures i obligacions.

Finalment, hauríem de desenvolupar el model teòric de subsidiarietat lingüística proposat pel professor Albert Bastardas en la seva ponència plenària per tal de localitzar, reservar i garantir certs dominis per a les llengües locals en un context de ràpid creixement de la globalització.

3. El paper de l'Institut Linguapax

S'han suggerit diverses propostes en torn al futur de l'Institut Linguapax dins el context d'organitzacions que ja existeixen i de centres dedicats a la política lingüística i a la promoció de la diversitat lingüística. En resum, l'Institut Linguapax hauria de:

Promoure la creació de xarxes per a la promoció lingüística

Usar i compartir els seus coneixements amb altres institucions i organitzacions

Dedicar una part substancial de les seves activitats a la prevenció de conflictes

Convèncer els agents polítics d'invertir en temes relacionats amb les llengües.

Per tot això, és necessari establir un programa de treball ben definit que sigui discutit i dissenyat amb les aportacions del nombre més gran possible de col.laboradors, i en aquest sentit, aquest Congrés pot ser un excel.lent punt de partida.