A student of Khmer descent learns Kinh language (the official Vietnamese language) at the Lac Hoa Primary School in Soc Trang province. The report "Vietnam High Education For All by 2020" finds that gaps in learning still exist, particularly between groups of different income levels and between Kinh, Chinese and ethnic minorities. Soc Trang province, Vietnam. Photo: Chau Doan / World Bank
Foto: Chau Doan / World Bank

Fa uns anys, la UNESCO, que té com una de les seves funcions principals proporcionar marcs internacionals en matèria de polítiques i pràctiques de l’educació, va reflexionar sobre el repte que presenta per als responsables polítics gestionar polítiques educatives en contextos plurilingües. Va editar un document d’orientació que va comptar amb les aportacions de nombrosos experts* especialment a l’hora d’aclarir uns conceptes i expressions usuals en termes d’educació i llengües, i que reproduïm parcialment aquí:

 La diversitat lingüística i el plurilingüisme

Parlar de diversitat lingüística és referir-se al gran nombre de llengües que es parlen al món: entre 6.000 i 7.000 segons les diferents estimacions. Salvaguardar aquesta diversitat avui dia és un dels reptes més urgents atès que aquestes estimacions indiquen que com a mínim la meitat de les llengües està en perill de desaparèixer al llarg dels propers anys. Mentre que alguns països com ara Islàndia són lingüísticament homogenis, a molts altres països i regions hi ha una diversitat lingüística molt rica: a Indonèsia hi ha més de 700 llengües, i a Papua Nova Guinea, més de 800. La distribució de la diversitat lingüística és clarament desigual.  Més del 70 % de totes les llengües del món es troben en només una vintena de països, entre els quals alguns dels països més pobres del món. Però, en general, s’ha de dir que els contextos bilingües i plurilingües, és a dir on hi ha presència de diferents grups lingüístics en el mateix país, són més aviat una norma que una excepció arreu del món, tant al Nord com al Sud. El bilingüisme i el plurilingüisme, és a dir l’ús de més d’una llengua en la vida quotidiana, és una cosa habitual en aquests contextos.

Els contextos de diversitat lingüística poden ser de molts diferents tipus. En general, però, es tracta o bé de situacions en les quals la diversitat és tradicional, i on diverses llengües, fins i tot centenars de llengües, es parlen en una regió des de fa molt de temps, o bé d’evolucions més recents (especialment en les concentracions urbanes) motivades per fenòmens migratoris, on podem trobar que el conjunt d’alumnes d’una escola tenen 30 o 40 llengües maternes diferents. Sigui com sigui, sempre cal tenir en compte les necessitats educatives específiques dels infants en relació a la o les llengües parlades a casa i les llengües d’ús a l’escola.

Llengües minoritàries i majoritàries

El concepte mateix de diversitat lingüística és relatiu i es pot avaluar tenint en compte les fronteres nacionals, que atorguen a determinades llengües la qualitat de llengua majoritària i a altres la de llengua minoritària segons contextos nacionals específics. El mandarí, per exemple, que és una de les llengües més difoses del món, parlada per gairebé 900 milions de persones, és una llengua majoritària a la Xina, però a d’altres països, on només una part de la població és de llengua i cultura xinesa, té el caràcter de llengua minoritària, en relació amb les llengües nacionals d’aquests països. Així mateix, una llengua minoritària en un país gran pot considerar-se llengua majoritària en un país més petit. Malgrat tot, la majoria de les llengües del món, incloent les llengües de signes per als sords o el braille per als cecs, són llengües minoritàries en qualsevol context nacional. Val a dir que la paraula “minoritària” és sovint ambigua i es pot interpretar de manera diferent en contextos diferents, ja que es pot referir tant a aspectes quantitatius, com socials o polítics. En alguns casos, es pot fer servir com un eufemisme per parlar de grups que no pertanyen a les elits, o grups subordinats, siguin o no quantitativament minoritaris o majoritaris en relació a un altre grup políticament o socialment dominant.

Llengües oficials i nacionals

Tot i que hi ha més de 20 estats amb més d’una llengua oficial (l’Índia, per exemple, té 19 llengües oficials, i Sudàfrica en té 11), la majoria de països del món són estats nacionals monolingües, en el sentit que reconeixen, de jure o de facto, una sola llengua oficial com a instrument estatal-administratiu i jurídic. Això no vol dir que no siguin societats bilingües o plurilingües, sinó més aviat que malgrat haver-hi altres llengües àmpliament usades en el país, aquestes no tenen la força legal d’una llengua oficial. A molts països sotmesos anteriorment a règims colonials, la llengua oficial tendeix a ser la llengua dels antics colonitzadors. A més de les llengües oficials, alguns països reconeixen llengües nacionals que poden ser obligatòries en l’educació. L’elecció de la llengua en el sistema educatiu atorga poder i prestigi gràcies al seu ús en l’ensenyament formal. Això comporta no només un aspecte simbòlic, en referència a la condició i notorietat, sinó també un aspecte conceptual en referència als valors compartits i la visió del món expressats mitjançant aquesta llengua.

Llengua o llengües d’ensenyament

La llengua d’ensenyament dins o fora de l’escola es refereix a la llengua emprada per l’ensenyament del pla d’estudis bàsic del sistema educatiu. L’elecció de la llengua o llengües d’ensenyament és un repte recurrent per l’establiment d’una educació de qualitat. Tot i que alguns països opten per una llengua d’ensenyament, sovint la llengua oficial o majoritària, d’altres han preferit recórrer a estratègies educatives que atorguen un lloc important a les aules a les llengües nacionals o locals. Els que parlen llengües maternes diferents de la llengua nacional o local es troben sovint en una situació de desavantatge en el sistema educatiu: és com si rebessin la instrucció en una llengua oficial estrangera.

Ensenyament en la llengua materna

En general, s’entén com a ensenyament en llengua materna l’ús de la llengua materna dels aprenents com a mitjà d’ensenyament tot i que també es pot referir a llengua materna com a assignatura. Aquest és un component important de l’educació de qualitat, especialment en els primers anys. Segons els experts, cal combinar ensenyament de la llengua materna i ensenyament en aquesta llengua.

L’expressió “llengua materna”, tot i ser molt ampli, es pot referir a diferents situacions. Les definicions solen incloure els elements següents: la o les llengües que hom va aprendre primer; la o les llengües amb les quals hom s’identifica o amb les quals els altres ens identifiquen com a parlant natiu; la o les llengües que hom coneix millor i la o les llengües que hom utilitza més.

“Llengua materna” també pot ser designada com a “llengua primària” o “primera llengua”. L’expressió “llengua materna” sol utilitzar-se en declaracions de política i en el discurs general sobre temes relatius a l’educació. […]

Drets lingüístics

La llengua no és només un instrument de comunicació, sinó també un atribut fonamental de la identitat cultural i la realització del potencial individual i col·lectiu. Per tant, el respecte a les llengües de les persones que pertanyen a comunitats lingüístiques diferents és essencial per una convivència pacífica. Això s’aplica als grups majoritaris, a les minories (siguin les que resideixen tradicionalment en un país o d’immigrats més recents) i als pobles indígenes.

Les reivindicacions lingüístiques formen part dels primers drets que les minories van defensar, en les situacions caracteritzades per l’evolució i els canvis polítics. Aquesta defensa dels drets lingüístics inclou des de la condició oficial i jurídica de les llengües minoritàries i indígenes, fins a l’ensenyament i l’ús d’aquestes llengües a les escoles i altres institucions i fins i tot el seu ús en els mitjans de comunicació. […]

Ensenyament de la llengua

La llengua d’ensenyament a l’escola és el mitjà de comunicació per a la transmissió dels coneixements. Això difereix de l’ensenyament de la llengua en si, en què la gramàtica, el vocabulari, i les formes escrites i orals d’una llengua constitueixen un programa d’estudis específic orientat a adquirir una segona llengua diferent de la llengua materna. Aprendre una altra llengua dóna accés a altres sistemes de valors i altres formes d’interpretar el món, fomenta l’entesa intercultural i contribueix a lluitar contra la xenofòbia. Això s’aplica indistintament als parlants de llengües minoritàries o majoritàries.

Les formes d’ensenyar llengües canvien constantment, i poden variar molt d’un país a un altre, o fins i tot dins d’un mateix país. Depèn molt del concepte de llengua prevalent i dels paradigmes d’ensenyament de llengües, així com de la funció assignada a la llengua ensenyada.

Educació bilingüe i plurilingüe

L’educació bilingüe o plurilingüe es refereix a l’ús de dues o més llengües com a mitjans d’ensenyament. La literatura especialitzada es refereix molt sovint a l’expressió “educació bilingüe” però la UNESCO va adoptar l’expressió “educació plurilingüe” per referir-se a l’ús d’almenys tres llengües en l’educació: la llengua materna, una llengua regional i una llengua internacional (Resolució 30/C12 de 1999). Aquesta resolució defensava l’opinió que l’educació plurilingüe és l’única manera de respondre a les exigències de la participació en l’àmbit mundial i nacional, i d’atendre les necessitats específiques de comunitats distintes en quant a la seva cultura i llengua. En les regions on la llengua de l’aprenent no és la llengua oficial o nacional del país, l’educació bilingüe o plurilingüe pot possibilitar l’ensenyament en la llengua materna i a l’hora l’adquisició de llengües d’ús més estès en el país i en el món. Aquest plantejament additiu del bilingüisme difereix de l’anomenat bilingüisme sustractiu que pretén que els infants  passin a una segona llengua com a llengua d’ensenyament.

[…]

* Experts que van participar en l’elaboració del llibret: Ayo Bamgbose, Annie Brisset, Louis-Jean Calvet, Ernesto Couder, Denis Cunningham, Tarcisio della Senta, Nadine Kutcher, Juan Carlos Godenzzi, Maria Carme Junyent, Irina Khaleeva, Lachman Khubchandani, Don Long, Fèlix Martí, Mirian Masaquiza, Elite Olsthain, Henriette Rassmussen, Dónall Ó Riagáin, Suzanne Romaine, Adama Samassekou, Tove Skutnabb-Kangas.

Enllaç amb el pdf del llibret en castellà: http://unesdoc.unesco.org/images/0012/001297/129728s.pdf