Ara fa 30 anys…

Del 26 al 30 de gener de 1987, la UNESCO organitzava una trobada internacional a la Universitat de Kiev sobre “l’ensenyament de llengües estrangeres per a la pau i la comprensió”. Miquel Siguan, que hi participava com a director de l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona, va presidir aquesta Consulta d’experts i en va redactar les conclusions i recomanacions amb el títol de “Linguapax – Kiev Declaration”. La secretaria de la UNESCO les va fer seves i va les va convertir en un programa promogut per aquesta organització de les Nacions Unides fins que el Centre UNESCO de Catalunya n’assumís la coordinació.

Així ho recordava el mateix Miquel Siguan en unes jornades organitzades per Linguapax en commemoració del  dia Internacional de la Llengua Materna l’any 2006: […] “Com a detall anecdòtic, afegiria que feia molt fred a Kiev aquell dia (el termòmetre marcava 18 sota zero quan vam sortir de l’hotel) i que el mateix dia ens vam quedar molt sorpresos en sentir que Gorbachev havia anunciat a a la ràdio que la perestroika havia començat. La idea bàsica del seminari de Kiev, era que l’ensenyament de llengües i literatures estrangeres donés als estudiants unes perspectives més amples sobre el món; que trenqués l’egocentrisme nacional i contribuís a l’entesa i la solidaritat internacionals. A la darrera sessió, els organitzadors em van demanar que redactés les conclusions i resolucions finals i, basant-me desvergonyidament en la meva pròpia presentació vaig afirmar que l’objectiu perseguit no s’assoliria només ensenyant les llengües sinó que depenia de l’esperit i del propòsit amb el qual s’ensenyaven les llengües. No es tractava d’afegir una visió etnocèntrica vinculada a una llengua a una altra visió igualment etnocèntrica vinculada a una altra llengua. Sinó que els professors de llengües estrangeres havien de tenir en consideració que el seu paper era d’obrir els ulls dels estudiants a la diversitat lingüística i cultural del món, i també al fet que les llengües són eines de comunicació que s’han de posar en primer lloc al servei de l’entesa i la solidaritat. Cal posar l’èmfasi en el que tenen en comú més que en el que les diferencia, i cal subratllar la importància de la traducció. La declaració final va ser ben acollida per la secretaria de la UNESCO i Linguapax es va convertir en un programa promogut per l’Organització, sobretot quan Federico Mayor en va assumir la direcció general poc després. Malauradament, la UNESCO es veia immersa en una crisi econòmica que feia impossible assignar fons per a nous programes. D’altra banda, i més significativament, la UNESCO es mostrava reticent a prendre iniciatives relacionades amb les llengües perquè els governs dels estats són extremadament possessius i sensibles al respecte. Així, des dels seus inicis, Linguapax va tenir com a únic suport l’entusiasme dels que l’havíem impulsat.

Llegiu el text sencer de Miquel Siguan i altres records històrics sobre els inicis de Linguapax en el primer número del Linguapax Review.